Cerdà...

En l’origen del pla Cerdà hi havia una utopia urbana que no s’ha complert de cap de les maneres. És la il·lusió de l’ordre i la racionalitat dins de la ciutat, la idea de Haussmann[1] de les grans avingudes aplicada a la ciutat de Barcelona. Un eixample de la ciutat antiga a on se superés la vida insalubre del centre i el model burgès de les metròpolis contemporànies s’apliqués a la ciutat Comtal. En aquest ideal d’Ildefons Cerdà, és el projecte de l’interior de les illes d’edificis com a espais verds a on es desenvolupes la vida social del comunitat la gran metàfora del desenvolupament posterior de l’ús. En una mena d’unió entre el romanticisme dels espais rurals rodejats de camps i arbres i la metròpolis racional escenificada en els edificis rectangulars i els amples carrers. La realitat avui en dia és força diferent. Les illes verdes d’us comunitari ideades en el Pla Cerdà van ser ja fa temps substituïdes per patis interiors als quals se’ls hi ha donat un ús més apropiat a les necessitats mercantils de les classes que han ocupat l’espai. A on es van projectar espais amb arbres hi ha pàrkings, l’ús comunal ha estat substituït per un ús merament empresarial o, com a molt, individual.
[1] “El ideal urbanístico de Haussmann fueron las perspectivas abiertas a través de largas calles rectas […] Los centros del dominio mundano y espiritual de la burguesía encontrarían su apoteosis en el marco de las grandes vías públicas…” Benjamín, W., “Paris, capital del siglo XX”, a Libro de los pasajes, Akal, 2005.